CAT + CAST #esbaluardneoliberal
Amb un cost d’uns 2.000.000€ anuals de la ciutadania, Es Baluard es va construir amb finançament públic sense altre projecte cultural més que acollir la discutible col·lecció d’art de Pere Serra. Se sobreentén que tractant-se d’un «expert en comunicació» li va ser fàcil seduir a l’equipasso Matas, Munar, Fageda, a impulsar un espai públic per albergar una col·lecció privada. Ha estat i està la ciutadania i els professionals culturals igual de seduïts?
Amb aquests orígens i un excessiu pes continuat de la Fundació Serra als òrgans de govern i gestió del Museu, no sorprèn que l’actual direcció hagi escorat la nau cap una ruta d’inspiració neoliberal amb reducció de despeses a costa dels productors culturals i dels treballadors, fomentant la precarietat i les desigualtats. Una direcció perillosa que els polítics ni qüestionen ni fiscalitzen.
Una anàlisi qualitatiu ens donaria llum sobre els resultats obtinguts per Nekane Aramburu, actual directora: nivell de precarietat que pateixen els creadors i l’auto explotació existent; volum de programació a «Cost Zero»; d’altres justificades bàsicament pel seu patrocini econòmic; dèficits de diàleg amb la comunitat; empitjorament de les condicions laborals, contractacions irregulars i foment de desigualtats salarials o l’esquerda amb la cultura pròpia i els seus agents. Són qüestions, entre d’altres, que no apareixen explicades al portal de transparència del Museu.
Sense desmerèixer alguns moments, projectes i especialment el treball del departament educatiu, l’objectiu de la direcció de «treballar en complicitat amb el teixit artístic local» s’ha traduït en formacions per a artistes que confonen la informació amb el coneixement i propostes 0€ com TAZ (TEMPORARY AUTONOMOUS ZONE), o «Col·lectius Associats» que no van quallar perquè oferien fum (0 responsabilitat, 0 pressupost, 0 honoraris) a canvi de la feina dels creadors i d’altres agents que finalment completaven la programació del Museu. Potser s’ha confús la manca de pressupost amb el «Cost Zero» a l’hora de programar, esprement als creadors i treballadors. Professionals condemnats a exercir de practicants.
Gràcies a una denúncia sindical i reivindicacions dels treballadors sabem que el museu duu dotze anys sense conveni; que en el 2014 va quedar vacant la plaça de direcció de programació (en circumstàncies poc clares) i en lloc de cobrir-la es van «contractar» a dos col·laboradors externs, en règim d’autònoms; o personal que exerceix funcions diferents a les contractades, com «mediadors de públics» que acaben frustrats en les «taquilles» (per aquesta plaça ja han passat tres persones); que les baixes mèdiques de llarga durada queden sense substituir i, pel que fa a la diferència salarial s’evidencia amb què sols la Directora i l’Administrador cobren sous marcadament superiors a la resta de treballadors (uns 55.000€ p/p).
El projecte de Nekane Aramburu feia pensar en una direcció innovadora i exemplar cap als treballadors i en lloc d’això es Baluard s’ha enrocat en dinàmiques que han minvat els seus drets. Pitjors condicions de treball, de contractació i salarials que van motivar una vaga dels treballadors del museu el passat juliol de 2016.
Amb tot, els membres del Patronat, totalment polititzat, somriuen a la foto, aliens a les necessitats i situacions reals i sense garantir la presencia de membres de la societat civil i d’experts per aportar professionalitat i experiència (bones pràctiques) ratifiquen l’actual model de museu i aproven “Baluard 2018”, un pla continuista, a dos anys vista, proposat per la mateixa directora que acaba contracte el pròxim març. Significa l’acord una prorroga tàcita del contracte de Nekane Aramburu, sense cap avaluació seria dels resultats del seu projecte?
Així les coses, l’AAVIB demana a l’equip Armengol, Ensenyat, Hila, la democratització i professionalització immediata del Patronat; la garantia, control i aplicació de les bones pràctiques i, impulsar un model de museu per a la ciutadania. Això és el mínim retorn que mereix la despesa dels diners públics.
Comissió Executiva AAVIB
Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears
>Ves a la notícia: http://www.diariodemallorca.es/opinion/2017/01/12/museu-neoliberal-baluard/1180209.html
_______________________________________________________
El museo neoliberal del Baluard
Con un coste de unos 2.000.000 € anuales de la ciudadanía, Es Baluard se construyó con financiación pública sin otro proyecto cultural más que acoger la discutible colección de arte de Pere Serra. Se sobreentiende que tratándose de un «experto en comunicación» le fue fácil seducir al equipazo Matas, Munar, Fageda, a impulsar un espacio público para albergar su colección privada. Ha estado y está la ciudadanía y los profesionales culturales igual de seducidos?
Con estos orígenes y un excesivo peso continuado de la Fundació Serra en los órganos de gobierno y gestión del Museo, no sorprende que la actual dirección haya escorado la nave hacia una ruta de inspiración neoliberal, con reducción de gastos a costa de los productores culturales y de los trabajadores, fomentando la precariedad y las desigualdades. Una dirección peligrosa que los políticos ni cuestionan ni fiscalizan.
Un análisis cualitativo nos daría luz sobre los resultados obtenidos por Nekane Aramburu, actual directora: nivel de precariedad que sufren los creadores y la auto-explotación existente; volumen de programación a «Coste Cero»; otras actividades justificadas básicamente por su patrocinio económico; déficit de diálogo con la comunidad; deterioro de las condiciones laborales, contrataciones irregulares y fomento de desigualdades salariales o la brecha con la cultura propia y sus agentes. Son cuestiones, entre otras, que no aparecen explicadas en el portal de transparencia del Museo.
Sin desmerecer algunos momentos, proyectos y especialmente el trabajo del departamento educativo, el objetivo de la dirección de «trabajar en complicidad con el tejido artístico local» se ha traducido en formaciones para artistas que confunden la información con el conocimiento y propuestas 0€ como TAZ (TEMPORARY AUTONOMOUS ZONE), o «Colectivos Asociados» que no cuajaron porque ofrecían humo (0 responsabilidad, 0 presupuesto, 0 honorarios) a cambio del trabajo de los creadores y otros agentes que finalmente completaban la programación del Museo. Quizás se ha confundido la carencia de presupuesto con el «Coste Cero» a la hora de programar, exprimiendo a los creadores y trabajadores. Profesionales condenados a ejercer de practicantes.
Gracias a una denuncia sindical y reivindicaciones de los trabajadores sabemos que el museo lleva doce años sin convenio; que en el 2014 quedó vacante la plaza de dirección de programación (en circunstancias poco claras) y en lugar de cubrirla se “contrataron» a dos colaboradores externos, en régimen de autónomos; o personal que ejerce funciones diferentes en las contratadas, como «mediadores de públicos» que acaban frustrados en las «taquillas» (por esta plaza ya han pasado tres personas); que las bajas médicas de larga duración quedan sin sustituir y, en cuanto a la diferencia salarial se evidencia con que sólo la Directora y el Administrador cobran sueldos marcadamente superiores al resto de trabajadores (unos 55.000 € p/p).
Con todo, los miembros del Patronato, totalmente politizado, sonríen en la foto, ajenos a las necesidades y situaciones reales y sin garantizar la presencia de miembros de la sociedad civil y de expertos para aportar profesionalidad y experiencia (buenas prácticas), ratifican el actual modelo de museo y aprueban “Baluard 2018”, un plan continuista, a dos años vista, propuesto por la misma directora que acaba contrato el próximo marzo. Significa el acuerdo una prórroga tácita del contrato de Nekane Aramburu, sin ninguna evaluación seria de los resultados de su proyecto?
Así las cosas, la AAVIB pide al equipo de gobierno del Govern, Consell y Ajuntament (Armengol, Ensenyat, Hila), la democratización y profesionalización inmediata del Patronato; la garantía, control y aplicación de las buenas prácticas y, impulsar un modelo de museo para la ciudadanía. Esto es el retorno mínimo que merece el gasto del dinero público.
Comissió Executiva AAVIB
Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears
AAVIB 